Crítica: Hem vingut aquí a deixar les coses clares
Nota. 9 sobre 10
El Teatre La Gleva torna a presentar un muntatge excel·lent que ens ha deixat bocabadats. Un muntatge d’aquells que algú podria pensar que és fàcil, fàcil… però que no ho és gens. Hem vingut aquí a deixar les coses clares ens recita articles de Josep M. de Sagarra… i d’entre tots els articles i tot el material que va deixar escrit, la tria és molt escollida i centrada en els articles satírics.
Tres músics són al funeral de Josep M. de Sagarra. Toquen la típica cançó de funerals, La Vall del Riu Vermell, sense massa convenciment… per acabar tocant amb molta alegria, com si oblidessin on són. Aviat tornen a la realitat del moment: allò és un funeral… però es troben amb què no hi ha ningú que faci el panegíric del difunt. I ells tres han de fer aquest paper. I el que comença amb dubtes, entrebancs i preguntes, acaba com un recital ple d’energia i de vida d’alguns articles que va escriure en Sagarra.
Els articles traspuen molta ironia i, en alguns moments, molt mala bava. Els tres intèrprets, Blanca Garcia-Lladó, Clara Manyós i Jordi Cornudella, van més enllà de la lectura d’un text periodístic o un article d’opinió. Interpreten els textos com si fossin un text dramàtic… i els tres músics aconsegueixen multiplicar-se per molts.
Els textos escollits, “Sobre l’incorfomisme”, “Sagarra remuga i renega (fragments)”, “Uns punys, una dona i un sacerdot”, “El cant del poble”, “Hostilitat”, “Divagacions sobre la igualtat”, “Cactus”, “Sobre l’esperança”… ens parlen del temps present del propi Sagarra però hi ha moments en què semblen escrits ahir o avui al matí, perquè no han perdut un bri d’actualitat.
El muntatge té moments brillants que es guanyen els aplaudiments del públic de forma immediata… l’article convertit en diàleg amb el clarinet o l’espectacular final recitat a tres veus sincopades que ens deixa a tots amb la boca oberta.
Hem vingut aquí a deixar les coses clares, a La Gleva Teatre, és una mostra de què uns bons intèrprets i una bona direcció aconsegueixen que uns articles de diari tinguin tanta vida com el text més dramàtic o la comèdia més esbojarrada.
