A qui se li acut obrir un nou teatre ara?
La Gleva eixampla el mapa de sales barcelonines amb un espai per a espectacles multidisciplinaris per a públic transversal: els seus promotors no s’han deixat paralitzar per la inestabilitat del context
“Això és una multinacional encarada al negoci”. La compositora i pianistaBárbara Granados recorre a la ironia per explicar què l’ha impulsat a embarcar-se en un projecte tan valent com la inauguració d’un teatre en els temps que corren. Granados forma part del grup de quatre promotors (amb Juli Modesto, Rafa Puig Samper i Albert de la Torre) que han fet possible la inauguració, fa tot just unes setmanes, del teatre de petit format La Gleva, situat al número 19 del carrer homònim al barri del Farró, a Barcelona. Una sala que segueix l’estela marcada per l’obertura en els últims anys d’espais d’iniciativa privada com la Sala Fènix, La Vilella Teatre i La Badabadoc, massa sovint marcats per l’estretor econòmica i, en les últimes setmanes, amb unes taquilles impactades directament per la inestabilitat social i política. Quan deixa l’humor de banda, Granados diu que el projecte ha nascut de la il·lusió i l’amor al teatre. De tot el grup i, especialment, de l’Albert de la Torre, periodista especialitzat en arts escèniques.
“Amb l’Albert tenim una productora audiovisual des de l’any 2003. Fa un parell d’anys vam habilitar aquest local per fer-lo servir de plató. Però ell sempre ha tingut al cap la idea de fer-hi teatre, i per això vam anar demanant tots els permisos i habilitant l’espai per poder-lo fer servir amb aquest ús”, explica la compositora. L’impuls definitiu va arribar quan a la iniciativa del veterà De la Torre s’hi va afegir l’energia de la jove Júlia Simó, responsable de la programació. “Esclar que ens va plantejar si el context era oportú, però no com una cosa que ens pogués aturar, sinó per prendre consciència que tot ens portaria el doble de feina i seria més dur que en un altre moment”, diu Simó. “Ens diuen que som molt valents, però jo tinc la sensació que ens movem al marge del que està passant, hem obert un teatre perquè en teníem la necessitat”, afegeix Granados.
Simó, filla dels directors escènics Magda Puyo i Ramon Simó, coneix molt bé el camp de les companyies emergents perquè en té una: El Martell. Per això els nous valors són un dels col·lectius que vol tenir en compte en el disseny de continguts de La Gleva. Però sense deixar de banda qualsevol tipus d’espectacle “interessant i fet amb les idees molt clares”. Per això es mouen en un marc ampli i flexible de formats, experiències i llenguatges, i volen arribar a un públic transversal.
“Les sales de Barcelona, fins i tot les petites, estan molt especialitzades en un tipus de teatre. Nosaltres volem que hi càpiga tot: espectacles de música, circ... Volem buscar gent que sàpiga molt bé per què fa les coses”, diu Simó. Per sobre d’això, la intenció és visibilitzar les creacions i direccions fetes per dones, com a mínim en un 50% de la programació. L’aforament de la sala és variable en funció de la disposició de les cadires, de les 60-70 quan s’hi intercalen tauletes en format cafè-teatre; unes 80 si hi posen grades, i al voltant de 100 amb només cadires a peu pla. Les companyies reben un 60% de la taquilla (una proporció per sobre del que és habitual) i un vídeo de la funció.
“Em faria vergonya oferir les mateixes condicions que ens han ofert sovint amb El Martell. I les anirem millorant a mesura que puguem, ara ens hem d’estabilitzar. Per exemple, encara no tenim subvenció”, explica la Júlia. “Però si la subvenció no arriba, seguirem vius”, afegeix la Bárbara. La viabilitat de la sala passa per fer-ne un ús intensiu: espectacles de dijous a diumenge (aquesta setmana, La Maga Gisell), continuïtat en l’ús com a plató, lloguer per a reunions i activitats diverses. I funcionament també com a petit cafè-llibreria, especialitzada en filosofia i teatre, amb una programació cultural vinculada a aquestes matèries. “De moment, vivim al dia, no ens plantegem res gaire més enllà. I estem molt contents i molt il·lusionats”, diu Bárbara Granados.
